no llegeixis aquest post

Si mai us passa pel cap insinuar que un determinat blog no us agrada, més val que us prepareu per sentir unes quantes vegades la frase recurrent de la qual avui us vull parlar.

"Si no t’agrada no ho llegeixis."

Just així, amb el punt final. Una vegada apareix aquesta frase a la conversa/discussió ja podeu plegar veles i anar, juntament amb els vostres raonaments i bona part de la vostra dignitat cap a un raconet discret a plorar la vostra humiliació. Estic plenament convençuda que bona part de la culpa de per què la crítica, sobretot la constructiva, és tan difícil de trobar a la catosfera la té aquesta frase.

Pots estar desenmascarant un/a farsant, un/a xenòfob/a, un/a imbècil integral, un/a masclista, un/a homòfob/a, un/a ignorant, un/a nen/a que juga a ser gran, un/a filoterrorista, un/a bleda, un/a friqui, un/a psicòpata, un engany o un cadàver, no importa, perquè sempre sortirà algú (no sempre l’autor del blog criticat) dient-te "Si no t’agrada no ho llegeixis". I punt. Adéu, fi de la discussió i dels raonaments.

Salvant les distàncies, bona part dels blogs poden ser comparables a una conversa a crits en un bar ple de gent amb els seus amics. Entres tranquil·la amb el teu cafè amb llet i vas agafant converses al vol, que t’arriben indiscriminadament. La majoria de converses que t’arriben seran agradables, la gent va allà a passar-ho bé, però de tant en tant et trobaràs amb coses que poden resultar bastant desagradables, fins i tot que posen de mala llet.
I així és que el company de barra es pot despenjar proclamant que el que fa ETA és una lluita armada envejable (enllaç).
Un que està al billar pot començar a defensar a crits que la millor solució a la sequera són les deportacions (enllaç).
El de més enllà, després d’una bona estona mirant-se atentament l’entrecuix, comença a creure’s Nietszche (enllaç) o Churchill (enllaç).
Ara n’entra un, i abans no te n’adonis ja t’ha clavat un haiku a traïció i ha fotut el camp per on havia arribat (enllaç).
O els pares de la criatura odiosa que no para d’anar amunt i avall donant pel cul a tothom mentre els seus adorables pares ho documenten sense perdre’n detall (enllaç). Ara puc dir que comparteixo completament la joia que representa ser mare, però això no és amor, és un acte de crueltat extrema del qual ja parlaré en un altre moment de manera ben extensa.

I en definitiva passa que tot va bé mentre calleu i escolteu els seus crits indiscriminats, però quan alceu la veu per desenmascarar aquests indesitjables faltarà poc perquè algú us digui que si no us agrada el que sentiu què feu escoltant-ho.

Els mitjans escrits han desenvolupat durant segles mecanismes d’autocontrol. Potser massa autocontrol, dictat per poders que ara no venen al cas. Però la xarxa social, l’internet 2.0, els blogs, són un espai tan indefinit, tan immadur (encara) que ningú és capaç de trencar una llança a favor ja no de cap mena de censura, sinó de la simple llibertat de crítica.

Mentrestant, apareixeran crits. I podeu callar i mirar cap una altra banda, voltant només per aquells blogs on podeu llegir allò que us agrada. Però mentrestant al del costat s’hi continuaran fent comentaris masclistes, o es continuarà dient que els mariques de merda són uns malalts, o s’enaltiran les virtuts del terrorisme, o s’hi estarà traumatitzant un nen, o l’imbècil de la classe continuarà fent-se l’erudit i el nen guai, o…

Però clar, què feu llegint-ho?



4s comentaris

gràcies

Això és molt més del que m’esperava! Les tornades als blogs sempre són dures, no saps on ha anat a parar l’audiència que has deixat.
Però m’heu sorprès gratament i m’heu omplert d’ànim per continuar amb la meva tasca:
En un sol dia el Mètode es col·loca en el lloc número 9 dels més populars (enllaç) de bloc.cat (algun dia hauriem de desgranar com funciona això dels més populars, però alguna cosa ha de voler dir), el nombre de visites d’ahir és admirable i fins a 20 de vosaltres m’heu afegit al vostre twitter (enllaç).
De veritat, estic contentíssima. No sé com m’ho faré per tenir una continuitat total aquí ara que les circumstàncies personals han canviat, però em doneu forces per intentar-ho!



Comentaris tancats a gràcies

retorns

D’acord, he flaquejat i podeu criticar a la crítica. Ja ho heu fet (enllaç) i trobo fantàstic que ho continueu fent. Aquesta és la màgia d’allò que alguns anomenen 2.0.
No us prengueu malament la meva absència (i la meva tornada), si no he estat aquí és per causes majors.
O almenys això diria qualsevol que ha deixat el blog durant un temps i després vol retrobar-se amb la seva audiència. I no us enganyaré, criticar cansa, però les situacions personals també es reflecteixen al blog. Sóc mare d’una nena estupenda. I blocat ha prestat un servei deficient durant un temps (tot i que sembla que això ja ha millorat).

Així doncs, quin dia millor que avui per parlar de retorns?
La catosfera n’és plena, és llei de blogs. Deixar-ho i tornar és el pa de cada dia; i no em negueu que el post de comiat sempre dóna un morbo i un joc considerable. El de retorn no li arriba mai ni a la sola de la sabata.
Comencem:
Un de sonat (enllaç), on en rocknroll decideix parar ja que troba a faltar "aquella època" que creu que ja ha passat. D’aquesta sola afirmació en podria parlar en un post sencer. Més tard, ha tornat a acomiadar-se (enllaç), i no ho dubteu ni un instant: tornarà. El que no podem saber és quan ni per quant temps.
Gotes d’Isnel 1 (enllaç), Gotes d’Isnel 2 (enllaç).
Realitats i Miratges 1 (enllaç), Realitats i Miratges 2, amb un elegant i snob adéu (enllaç).
Gumets (enllaç) i la curiosa rèplica que m’ha encantat trobar, a internet tot es guarda (enllaç).
El final de Les paraules i els dies (enllaç) i el recent retorn de l’autora (enllaç).
La tornada rabiosa com poques de l’autoanomenat degà de la política catalana blog:rnia (enllaç).

I… Em podria passar hores recordant i buscant finals i retorns: en sorgiria una llista immensa i interessantíssima. Però no sé si cal. I a més, ara que hi penso, jo en cap moment m’he acomiadat… però sigui com sigui he tornat, i ara més 2.0 que mai (enllaç).



1 comentari

repte 2 – iósódéu reneix (primera part)

Fa uns dies, arrel d'un comentari en un dels posts on he parlat d'unes quantes de les antigues glòries catosfèriques (enllaç), vaig llançar un repte a en Pere, autor del blog Iósódéu (enllaç). En qualitat d'integrant i membre ben digne de la decadent catosfera primigènia, en Pere es va sentir una mica ofès en llegir-me, i va fer notar la seva aparent capacitat per resuscitar el seu blog "quan a ell li vingués de gust". Vaig pensar que hi ha a qui no "li venen de gust" les coses si no se'ls pressiona una mica, de manera que el vaig reptar a fer-ho: si tan fàcil li havia de resultar, endavant.
El termini per tornar a obrir el blog s'acabava just ahir, amb l'arribada del nou any. Anem a mirar com el porta, el repte?

D'entre totes les opcions que tenia per complir, en Pere sembla haver escollit la més complicada, ha reinaugurat el seu blog en una altra localització (enllaç). I en aquest cas el que ha decidit és complicat per diversos motius.
Construir un blog vol feina, molta feina, i en el seu cas no s'ha limitat (com suposo que esperàvem tots d'ell) a anar a blogger i escollir una plantilla, sinó que s'ha personalitzat un blog al seu gust. Si és que fins i tot té un núvolet d'etiquetetes!
Mantenir el blog amb el mateix nom li comportarà també el pes del passat, trencar amb una manera de fer no és gens senzill, i si has d'acontentar uns lectors que et coneixen, encara més. Per sort per en Pere, de lectors li'n queden ben pocs, "simplement" se n'haurà de guanyar de nou.
A més, allunyar-se dels serveis de blocs (en el seu cas, blocat) l'allunyaran també d'una important comunitat ja establerta que el podria anar alimentant i reintroduint… Però en Pere és un blocaire expert, i no dubto que té bones maneres de contrarestar-ho.
Finalment (i això segurament serà només entès plenament pels nostres veïns de blocat que en algun moment hagin pensat emigrar), en Pere ha decidit fer la mudança amb tota la seva història, ha importat des de blocat tots els seus arxius. Corregeixo, està important des de blocat tots els seus arxius. Quin problema hi ha, en això? Com ell diu a la columna de la dreta de la seva nova llar, "Importar des de blocat és una feina feixuga". El que no ens explica en Pere és per què és una feina tan feixuga. I la raó no és altra que blocat no dóna l'opció d'exportar. Pobre, només d'imaginar-me'l copiant el seu blog de nou, post a post, m'entren unes ganes terribles de riure.
Espero no trobar-me mai en la seva situació.

Però si mirem amb una miqueta més d'atenció el nou Iósódéu (enllaç) ens podem adonar d'un factor bastant interessant, que possiblement indiqui que l'enorme feina del trasllat no haurà sigut tanta, per ell. Us heu fixat que iosodeu.net és en realitat iosodeu.gumets.net?
Vaja, vaja… en Pere té amics. Amics que li fan la feina, molt probablement. Però bé, això tampoc canvia que ha aconseguit superar la primera part del repte: en cap moment es va dir que no pogués buscar l'ajuda externa que necessités. Cadascú que faci amb la seva dignitat el que cregui convenient.

Queda ara per veure si la segona part del repte li anirà tan bé. Aquí no hi ha ajuda que valgui, els continguts només els pot fer l'autor, i més en el seu cas. De moment només ens ha obsequiat amb un post(enllaç), i ha optat per recuperar una de les seves sèries més exitoses, en el passat. De moment han tornat els croissants, però com molt bé diu un dels seus comentaris, les segones parts acostumen a ser un fracàs. Espero que no es complixi, en aquest cas.
De nou, molta sort, Pere.

[@more@]

Comentaris tancats a repte 2 – iósódéu reneix (primera part)

repte 2 – iósódéu reneix (primera part)

Fa uns dies, arrel d’un comentari en un dels posts on he parlat d’unes quantes de les antigues glòries catosfèriques (enllaç), vaig llançar un repte a en Pere, autor del blog Iósódéu (enllaç). En qualitat d’integrant i membre ben digne de la decadent catosfera primigènia, en Pere es va sentir una mica ofès en llegir-me, i va fer notar la seva aparent capacitat per resuscitar el seu blog "quan a ell li vingués de gust". Vaig pensar que hi ha a qui no "li venen de gust" les coses si no se’ls pressiona una mica, de manera que el vaig reptar a fer-ho: si tan fàcil li havia de resultar, endavant.
El termini per tornar a obrir el blog s’acabava just ahir, amb l’arribada del nou any. Anem a mirar com el porta, el repte?

D’entre totes les opcions que tenia per complir, en Pere sembla haver escollit la més complicada, ha reinaugurat el seu blog en una altra localització (enllaç). I en aquest cas el que ha decidit és complicat per diversos motius.
Construir un blog vol feina, molta feina, i en el seu cas no s’ha limitat (com suposo que esperàvem tots d’ell) a anar a blogger i escollir una plantilla, sinó que s’ha personalitzat un blog al seu gust. Si és que fins i tot té un núvolet d’etiquetetes!
Mantenir el blog amb el mateix nom li comportarà també el pes del passat, trencar amb una manera de fer no és gens senzill, i si has d’acontentar uns lectors que et coneixen, encara més. Per sort per en Pere, de lectors li’n queden ben pocs, "simplement" se n’haurà de guanyar de nou.
A més, allunyar-se dels serveis de blocs (en el seu cas, blocat) l’allunyaran també d’una important comunitat ja establerta que el podria anar alimentant i reintroduint… Però en Pere és un blocaire expert, i no dubto que té bones maneres de contrarestar-ho.
Finalment (i això segurament serà només entès plenament pels nostres veïns de blocat que en algun moment hagin pensat emigrar), en Pere ha decidit fer la mudança amb tota la seva història, ha importat des de blocat tots els seus arxius. Corregeixo, està important des de blocat tots els seus arxius. Quin problema hi ha, en això? Com ell diu a la columna de la dreta de la seva nova llar, "Importar des de blocat és una feina feixuga". El que no ens explica en Pere és per què és una feina tan feixuga. I la raó no és altra que blocat no dóna l’opció d’exportar. Pobre, només d’imaginar-me’l copiant el seu blog de nou, post a post, m’entren unes ganes terribles de riure.
Espero no trobar-me mai en la seva situació.

Però si mirem amb una miqueta més d’atenció el nou Iósódéu (enllaç) ens podem adonar d’un factor bastant interessant, que possiblement indiqui que l’enorme feina del trasllat no haurà sigut tanta, per ell. Us heu fixat que iosodeu.net és en realitat iosodeu.gumets.net?
Vaja, vaja… en Pere té amics. Amics que li fan la feina, molt probablement. Però bé, això tampoc canvia que ha aconseguit superar la primera part del repte: en cap moment es va dir que no pogués buscar l’ajuda externa que necessités. Cadascú que faci amb la seva dignitat el que cregui convenient.

Queda ara per veure si la segona part del repte li anirà tan bé. Aquí no hi ha ajuda que valgui, els continguts només els pot fer l’autor, i més en el seu cas. De moment només ens ha obsequiat amb un post(enllaç), i ha optat per recuperar una de les seves sèries més exitoses, en el passat. De moment han tornat els croissants, però com molt bé diu un dels seus comentaris, les segones parts acostumen a ser un fracàs. Espero que no es complixi, en aquest cas.
De nou, molta sort, Pere.

[@more@]

5s comentaris

és nadal a la catosfera

No sóc gaire de felicitar el Nadal però el meu mètode, seguint amb l’anàlisi catosfèric que el caracteritza, ho ha de fer. És per això que us recopilo aquells posts (els millors, els més cutres i els molt més cutres) que han aparegut aquests dies:

N’hi ha d’oficialistes, clàssics i matemàtics (enllaç)

De més clàssics (enllaç)

Altres de sempre solidaris (enllaç)

Alguns aprofiten per demostrar la coneixença de les eines d’internet (enllaç)

Molts s’en van per les branques i acaben arribant al tema, amb esforç (enllaç)

Algú que canta nadales anglosaxones (‘white christmas’) (enllaç)

Les imatges mai fallen (enllaç)

I més imatges (enllaç)

Recopilatoris savis (enllaç)

Ara imatges lletges (enllaç)

O més imatges lletges (i inintel·ligibles) (enllaç)

I reivindicatius (enllaç)

D’obsessius (enllaç)

D’odiosos (enllaç)

D’encara més odiosos (enllaç)

I de Nadals dels reals, dels indesxifrables (enllaç)

Ah, i bones festes! Ens retrobem el 2008.

[@more@]

1 comentari

repte 2 – el renéixer de iósódéu

Abans de res, posem-nos en antecedents.
En Pere escriu el blog Iósódéu (enllaç). Corregeixo: en Pere escrivia el blog Iósódéu. I Iósódéu, aquest nom egòlatra amb tants accents, era un bon blog, potser no un dels grans clàssics imprescindibles quan es parla de la catosfera amb perspectiva històrica, però realment un blog original i de coneixement obligat, al meu entendre. Tot i que Iósódéu en cap moment es va caracteritzar per ser especialment actiu, les seves apostes eren originals i interessants, i aconseguia mostrar un geni bastant imprevisible. Comentaris estranys de pel·lícules (enllaç), vinyetes surrealistes (enllaç), relats diferents (enllaç) i projectes tècnicament elaborats (enllaç). On és, tot això? No ho podem saber, però tot indica que força lluny d’aquí. Ha desaparegut. Iósódeu s’ha convertit en un altre ésser qualsevol, putrefacte, que es mostra al vell mig de la plaça major. I el pitjor és que es mor a poc a poc sense que ningú hi presti la menor atenció. De fet, no li importa a ningú, el que li pugui passar.

En Pere va defensar en els comentaris al post anterior (enllaç) el seu apreciat blog i jo no m’ho vaig pensar dues vegades: això mereix un nou repte. El repte que li llanço consisteix en reflotar Iósódéu: ell s’en creu capaç i jo podria sentir-me molt orgullosa de que a Iósódéu s’hi torni a veure coses com les d’abans. No pretenc tornar a llegir el Iósódéu de fa dos o tres anys, cada autor segueix una evolució que es veu reflectida al seu blog, però sí espero que en Pere sigui capaç de tenir altra vegada un blog del què es pugui sentir orgullós.
El reneixament es pot donar de la manera que ell cregui convenient. Replantejar totalment el blog, no canviar res i simplement recuperar la costum d’escriure posts amb contingut i interès, obrir un nou blog totalment diferent o totalment igual… el que el Pere vulgui, però per fer-ho ha de tenir un temps limitat, per això estem parlant d’un repte, i sincerament, no crec que en Pere ho aconsegueixi si no se li planteja com una defensa del seu honor. Tenint en compte l’època de l’any on ens trobem, potser seria ben adequada la data de cap d’any. Espero que l’inici de 2008 marqui el nou inici de Iósódéu. Ha de ser llavors, com a molt tard, quan s’ha de notar que en Pere ha pres consciència i pot aconseguir fer alguna cosa per remediar la situació actual.

Però fer renéixer un blog no consisteix simplement en obrir la tomba i el taüt, sinó que el mort ha de caminar de nou. Així doncs, després d’aquesta primera fase, s’iniciarà la segona part del procés. Una vegada tornem a gaudir de Iósódéu, en el format que en Pere hagi escollit, aquest haurà d’aconseguir que el seu blog recuperi, almenys en part, el lloc que un dia va ocupar a la catosfera. Sé que és complicat mesurar una cosa tan subjectiva com aquesta, però a priori trobo que es podria utilitzar una comparativa que inclogués un recompte de posts escrits i d’activitat al blog (visites, comentaris,…). Just acabat aquest post, contactaré amb en pere via correu electrònic per acabar d’acordar la metodologia.
Aquesta segona fase del projecte entenc que és molt més complicada, i cal temps per poder fer un balanç en perspectiva. Però tampoc podem allargar-ho massa, que l’espectacle podria perdre interès. Un mes crec que és un bon termini. Li donem doncs a en Pere tot el gener, si li sembla bé.

Així doncs, i si en Pere no té res per afegir-hi, iniciem avui aquest segon repte. A començament d’any farem el primer balanç, i el dia 1 de Febrer serà el moment de fer el balanç definitiu. Que comenci el joc!

(Tota la sort de la catosfera per tu, Pere)

[@more@]

3s comentaris

els cicles i la longevitat absurda

En el penúltim post us vaig introduir el món dels blogs clàssics, l’inici de tot plegat, i en l’anterior a aquest vaig desgranar-vos amb més detall dos casos concrets i rellevants. Ahir havia d’acabar, per ara, amb la sèrie dels clàssics, però un altre clàssic em va aturar: blocat.
M’encanta quan no funciona, m’imagino a tot déu putejat provant una vegada rere l’altra d’entrar al propi blog. La catosfera no seria el mateix sense aquests petits detalls.

M’estic desviant. Deia que la realització d’aquests dos últims pots dels que us parlava (a part de donar-me idees per uns quants més que aniran arribant quan sigui el moment) em va obligar a recuperar els meus records catosfèrics, i sense voler vaig afrontar la realitat actual d’aquests. Podríem dir que, com és natural, les arrugues, el xoc temporal, és molt més dur en els blogs clàssics (o simplement en aquells que tenen més de dos anys de vida) que en els cadàvers catosfèrics que algun dia van deixar d’existir.

Un blog abandonat tendeix a desaparèixer sense deixar massa rastre: o bé desapareixen completament o bé queden colgats entre l’allau catosfèric creixent que vivim des de fa ja força temps. A mode d’exemple, pensem primer en alguns blogs coneguts i ara desapareguts:

– penseu en la famosa Mek (enllaç), que simplement va deixar d’actualitzar.

– en el conegut, en el seu moment, Gilead, terra de pistolers. L’últim blog a melindro.com ja ha desaparegut, però aquí en teniu els seus inicis (enllaç).

– o en gent menys coneguda però extremadament longeva, com l’aphönic (enllaç)

– Velis Nolis (enllaç)

– Suntorytime (enllaç)

– Ninotchka (enllaç)

– Diària (enllaç)

– Mig bloc (enllaç)

– o fins i tot en el molt conegut ‘cançoner de la Lola’ (enllaç), que ja podríem incloure en el següent grup, per què fa un mes que torna a escriure. Però el que vull denotar és que ningú l’ha trobat a faltar, i que ara ningu se n’ha adonat, que hi torna a ser.

Aquests desapareixen i ningú els recorda. Però per contra, un blog amb ampli recorregut que s’arrossega pot arribar a ser com un cadàver exhumat posat al mig de la Plaça Major. Ja vam parlar dels dos cadàvers més aparatosos (i segurament més pudents) que corren per la catosfera, però la llista real seria pràcticament inabastable. L’observació m’indica que la vida útil d’un blog, segons la seva concepció de neixament, rondaria el parell d’anys. Com amb tot, això no és una veritat absoluta, i podríem segur trobar honroses excepcions, blogs que mantenen el tipus, la dignitat i el nivell durant dos, tres, quatre anys i els que faci falta, però la tendència natural dels blogs seria néixer, créixer, i passat un temps no massa llarg, simplement desaparèixer.
N’anomenarem uns quants, d’aquests que allarguen el temps just abans de desaparèixer:

– Realitats i miratges (enllaç), que va passar molt temps inactiu i ara torna a funcionar.

– L’Intensity (enllaç) o la criatura que ens va arribar a horroritzar quan es comprava un ipod nou cada cap de setmana.

– La mítica leanan (enllaç, enllaç) que vagareja sense cap mena de rumb.

– La Joanaina (enllaç), que en el seu últim post de fa dos mesos ens assegura que és viva i per això encara no la donem per morta.

– En Litus (enllaç), que des de la seva trobada amb dues línies seves publicades (i no per ell) no ha tornat a ser el que potser havia estat.

– Lmewmon (enllaç), o el nom impronunciable que es mor una mica més a cada post.

– Flaneuse (enllaç), activa, però oblidada.

– Iósódéu (enllaç), un dels exemples més clars de "vull deixar el blog i no sé com fer-ho".

– La barra d’en temple (enllaç), o aquell que ja ha arribat a contestar un meme contra pròpia voluntat.

I paro ja, que sinó no acabaria mai. La catosfera és plena de fantasmes que vagaregen pel ciberespai. Quin és el factor doncs que fa que un blog que ja hauria d’haver esgotat el seu cicle vital es continuï arrossegant, mostrant el seu cos putrefacte a qui es vulgui dignar a dirigir-li la mirada?

Jo tinc una teoria, tot i que sigui segurament vàlida només per alguns casos. Inèrcia. S’escriu el blog perquè ja no es recorda com és no fer-ho, per simple costum. Com qui acaba cada nit al llit amb l’adonis que imperceptiblement s’ha convertit en un pobre calb panxut.

[@more@]

7s comentaris

el forat i gumets, dos casos perduts?

Quan el sentit de comunitat catosfèric tot just començava a existir, quan es podia parlar d’una certa efervescència del món dels blogs en català, dos d’ells van ser puntals del moment, juntament amb blogs més veterans però en un sentit diferent. Parlo d’El Forat (enllaç) i de Gumets (enllaç), o sigui, en Sergi Llorens i en Jordi Torà, o el que és el mateix, La Destral (enllaç) i l’Espurna Incendiària (enllaç). No em digueu que no formen part de la història.

Tant l’un com l’altre compten amb un arxiu de posts inabastable. El Forat es remunta al juny del 2002, tot i que el seu començament en format blog és relatiu; i Gumets comença l’agost del 2003. En certa manera, estic segura que podríem dir que cap dels dos pretenia crear un blog de referència per la personalitat de l’autor o per la seva obra, sinó que en certa manera eren catosfèrics totals i, des d’un estil propi, intentaven dinamitzar i divertir a partir de simples posts. O al menys aquesta era la sensació que desprenien.

La seva influència va ser tant gran que durant molt temps, no hi havia nou blogaire jove (aquells que gaudeixen realment de la catosfera sense aspiracions elitistes, s’entén) que no coloqués als dos en els seus enllaços de referència. Però tot plegat va sobrepassar aquests límits i, com si d’una telenovel·la es tractés, hi havia qui rumorejava que existia una certa guerra entre El Forat i Gumets per l’audiència, clar símptoma de l’èxit d’ambdós blogs. Aquesta idea es podria replicar fent notar que ambdós varen col·laborar en varis projectes que denoten aquest esperit de diversió del qual us parlava (exemple), tot i que és clar que una cosa no treu l’altra, el món està ple d’amics de conveniència i de parelles interessades.

Però haureu notat que parlo en passat. Actualment, tant Gumets com El Forat continuen en actiu (tot i que ambdós han tingut períodes més o menys llargs d’inactivitat), però avui no són pilar de res, i sent benevolents podríem dir que arrosseguen la seva vella glòria per la catosfera.

El Forat (enllaç) s’ha convertit en un veritable forat de posts perduts que apareixen molt aleatòriament i que no recorden en absolut aquell famós forat que era punt de trobada catosfèric. Tires còmiques estranyes i sense gràcia, temes personals banals i denúncies sense massa interès que mai s’havien vist abans al blog…

Gumets (enllaç) és un cúmul de temes dispersos i aigualits, que moltes vegades no interessen a la mateixa catosfera (fotogumets, cinegumets,…) que semblen més un amuntegament d’informació que apareix de manera totalment irregular i desapareix sense més transcendència. Aquí han intentat diverses vegades augmentar el ventall del blog obrint-se a col·laboradors diversos, però aquests rarament han col·laborat a dinamitzar o tan sols enriquir la pàgina (aquest, aquest i en menor mesura de fracàs, aquest). Sigui per incapacitat de comunicar el missatge, sigui per incapacitat a seques, una llàstima.

En definitiva, i no vull fer sang de dos blogs que he admirat quan així ho han merescut; però tant El Forat com Gumets s’han convertit en blogs "del montón", sense més. Adjectiu que, si bé en la majoria dels casos tindria connotacions negatives, en el seu és obertament insultant.

Aquest post parla d’admiració, però sobretot de tristesa pel que s’han convertit. Ara tot és dispers i sense la diversió que ens proposaven: programets per a crear pobles catalans, nanocats, samarretes, xapes, webs falses, fotografies dels lectors, trobades bloggers!

Ambdós han estat tant clàssics com els que parlàvem ahir, i de la mateixa manera ells mateixos han estat enterrats en vida i amb una terrible velocitat per un munt de merda catosfèrica, de la qual ells s’han contagiat, quan tots o quasi tots els seus blogs contemporanis ja són morts i enterrats amb plena dignitat. Espero, només espero, que es tornin a reactivar els pilars que, ja sigui en forma de Gumets, El Forat o qualsevol altre, facin de la catosfera quelcom menys seriós i més amè del que s’ha convertit avui en dia. O que descansin en pau.

[@more@]

6s comentaris

els clàssics catosfèrics, primera part

Aquest pont a Vaquèira ha estat sensacional. Espero no fer-vos enveja, però l’he pogut allargar fins ahir mateix. És el que té no tenir jefes i guanyar calés a cabassos.

Torno amb energies renovades, per això mateix em veig en cor de parlar de temes escabrosos. Avui, començaré a parlar dels clàssics.

Què són els clàssics? Dinosaures extingits? Ratetes que es creuen Mickey Mouse?

Quan parlo dels clàssics vull dir aquells blogs que, quan tot començava, eren referència obligada. I, per cert, ser referència obligada no implica ser bons blogs.

Diu la història que el primer blog en català va ser l’extingidíssim ‘Notes al Marge’, de Carles Miró. Quan funcionava, i ho va fer fins fa poc menys de dos anys, jo sabia que existia, però la veritat, mai em va cridar massa l’atenció.

És potser que els clàssics són clàssics per què destacaven per damunt del no res? Cert, en part. És lògic pensar que quan els blogs en català acaben d’aparèixer i n’hi ha molt pocs, qualsevol podia destacar sobre els altres amb només una mica de dedicació. Això ara és impossible. I no dic que ‘Notes al Marge’ no fos un bon blog, només que llavors, ser bon blog era més fàcil que no pas ara.

Eren tan pocs quan jo vaig descobrir aquest món, que quasi es poden llistar… alguns: Les paraules i els dies (enllaç), Raïms (enllaç), noctàmbul,… Tots han arribat als nostres dies amb diferent sort. Però la majoria són desapareguts o àmpliament oblidats: a la catosfera sempre hi fa vent i les petjades s’esborren amb rapidesa. Tot això em fa pensar en l’importància relativa que els blogs tenen i es creuen.

Els més atents us haureu fixat que encara no he anomenat El Forat (enllaç), i ho he fet per què, si bé ja existia, els seus inicis no són en format blog (tot i que ara estiguin arxivats com a tals). Però d’aquest aspecte en parlaré demà en el post sobre El Forat (enllaç) i Gumets (enllaç): dos casos perduts.

Els clàssics, però, s’han convertit avui en una altra cosa. Avui parlem de Totxos (enllaç), de Marc Vidal (enllaç), d’Entrellum (enllaç), fins fa ben poc de l’Aeroplà del Raval (enllaç),… tots ells, blogs de gent que s’hi dedica amb ganes i tossuderia. Punt a favor. Amb un contexte en que la majoria dels casos, la seva personalitat en part pública, ajuda a crear un blog de referència. Punt en contra.

Però en el fons, quan qualsevol d’ells desaparegui, poc temps després ningú se’n recordarà. Això és ser un clàssic, però també és ser un simple blog.

[@more@]

2s comentaris