jo, l’egocentrisme i el blog

Jo, em dic Laia Ibànyes, i encara que no us ho acabeu de creure, tinc blog. Si heu notat un cert to d’ironia no us alarmeu: no aneu desencaminats.



He obert un blog, com tants milers de persones fan al dia. La diferència és que jo sé què és un blog. I això no és irònic, és trist. La massa parla dels blogs com a la lliberalització de l’internet, de la comunicació, del mòn! i no són més que tristes pàgines on escriure coses. I són tristes exactament per la mateixa raó per la qual existeixen: tothom hi pot dir el que vulgui amb total llibertat.



Diguem-ho clar. Un jove, una velleta, un maduret sense massa a fer, mira les notícies, llegeix el diari, escolta la ràdio; i sempre ha pensat que ell ho podria fer bastant millor, això d’explicar coses. I arriba el dia que en un mitjà on només pots mirar, li ensenyen que existeix una cosa meravellosa que es diu blog. Que hi pots parlar, que molta gent et llegirà, i que a més és gratuït.



Fantàstic! Qui no cauria en una publicitat com aquesta? Jo correria a l’ordinador a obrir un blog. Molo tant que no m’ho puc guardar per mi, tothom ho ha de veure. Amb quatre clics tindria el món als meus peus i podria mostrar, per fi, com en sé de la vida (exemple), com les poques coses que sé s’han de mostrar fent veure que són importants (exemple), com puc arribar a demostrar els meus sentiments (exemple), com la meva poesia és esplèndida (exemple), com sé fer riure (o plorar…) com ningú (exemple) i com penso més i millor que tothom qui em pugui arribar a llegir, sobretot si és d’un partit polític que no és el meu (exemple).



I és que això de defensar aferrissadament les idees polítiques està de moda, encara més que utilitzar els blogs de manera didàctica a l’escola (exemple). Però aquests temes tan increïblement interessants els tractarem en un altre capítol.



Mentrestant, tants blogs com neixen, moren. Perquè qui els ha obert no ha entés de què anava la cosa. Un blog és 90% egocentrisme si neix així, i quan l’ego veu que un blog no es converteix en el trampolí cap a la fama que volia que fos… prefereix abandonar abans d’adonar-se’n de la mediocritat del seu amo. Però de tots aquests clàssics ja en tindrem ocasió de parlar amb més detall.



Parlavem de la llibertat. Llibertat? i tant. Interès? cap. S’ha parlat moltes vegades sobre què són els blogs de primera, els blogs de segona i els blogs de tercera. Cap problema, sempre s’ha dit: si no vols veure’n uns, no els visitis, és així de senzill. Però què passa quan els de segona i els de tercera tapen als de primera? podem continuar pensant que tots ells poden coexistir? Lamentablement la llibertat promou la mediocritat.



I no seré jo qui vulgui eliminar la llibertat, ni promoure una mena d’eugenèsia bloguística des d’una postura més enllà del bé i el mal, la meva intenció és tan simple com desemmascarar la mediocritat, donant-li així oportunitat d’esmena. Aquesta és la meva fita a la catosfera, i aquest és el meu mètode.



Fins al pròxim post.

[@more@]

Quant a mibanyes

La Catosfera existeix. Jo en sóc la prova.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.