els clàssics catosfèrics, primera part

Aquest pont a Vaquèira ha estat sensacional. Espero no fer-vos enveja, però l’he pogut allargar fins ahir mateix. És el que té no tenir jefes i guanyar calés a cabassos.

Torno amb energies renovades, per això mateix em veig en cor de parlar de temes escabrosos. Avui, començaré a parlar dels clàssics.

Què són els clàssics? Dinosaures extingits? Ratetes que es creuen Mickey Mouse?

Quan parlo dels clàssics vull dir aquells blogs que, quan tot començava, eren referència obligada. I, per cert, ser referència obligada no implica ser bons blogs.

Diu la història que el primer blog en català va ser l’extingidíssim ‘Notes al Marge’, de Carles Miró. Quan funcionava, i ho va fer fins fa poc menys de dos anys, jo sabia que existia, però la veritat, mai em va cridar massa l’atenció.

És potser que els clàssics són clàssics per què destacaven per damunt del no res? Cert, en part. És lògic pensar que quan els blogs en català acaben d’aparèixer i n’hi ha molt pocs, qualsevol podia destacar sobre els altres amb només una mica de dedicació. Això ara és impossible. I no dic que ‘Notes al Marge’ no fos un bon blog, només que llavors, ser bon blog era més fàcil que no pas ara.

Eren tan pocs quan jo vaig descobrir aquest món, que quasi es poden llistar… alguns: Les paraules i els dies (enllaç), Raïms (enllaç), noctàmbul,… Tots han arribat als nostres dies amb diferent sort. Però la majoria són desapareguts o àmpliament oblidats: a la catosfera sempre hi fa vent i les petjades s’esborren amb rapidesa. Tot això em fa pensar en l’importància relativa que els blogs tenen i es creuen.

Els més atents us haureu fixat que encara no he anomenat El Forat (enllaç), i ho he fet per què, si bé ja existia, els seus inicis no són en format blog (tot i que ara estiguin arxivats com a tals). Però d’aquest aspecte en parlaré demà en el post sobre El Forat (enllaç) i Gumets (enllaç): dos casos perduts.

Els clàssics, però, s’han convertit avui en una altra cosa. Avui parlem de Totxos (enllaç), de Marc Vidal (enllaç), d’Entrellum (enllaç), fins fa ben poc de l’Aeroplà del Raval (enllaç),… tots ells, blogs de gent que s’hi dedica amb ganes i tossuderia. Punt a favor. Amb un contexte en que la majoria dels casos, la seva personalitat en part pública, ajuda a crear un blog de referència. Punt en contra.

Però en el fons, quan qualsevol d’ells desaparegui, poc temps després ningú se’n recordarà. Això és ser un clàssic, però també és ser un simple blog.

[@more@]



Quant a mibanyes

La Catosfera existeix. Jo en sóc la prova.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 comentaris a l'entrada: els clàssics catosfèrics, primera part

  1. Bé, bé… la cosa promet. Espero que m’esbudellis sense escrúpols, perquè ja saps que sóc el més MISERABLE de tots. Això de “clàssic” em sona massa benèvol.

    Per cert, tu em sembla que passaràs a la història per haver inventat els enllaços entre parèntesi rere la paraula que calia enllaçar. Fet curiós i absolutament idiota podent enllaçar-ho directament.

    Llàstima de les faltes d’ortografia, que desmereixen molt aquest blog.

  2. jordi diu:

    Espero ansiosament el teu capítol de demà (i no és per posar-te pressió, eh)

Els comentaris estan tancats.