els cicles i la longevitat absurda

En el penúltim post us vaig introduir el món dels blogs clàssics, l’inici de tot plegat, i en l’anterior a aquest vaig desgranar-vos amb més detall dos casos concrets i rellevants. Ahir havia d’acabar, per ara, amb la sèrie dels clàssics, però un altre clàssic em va aturar: blocat.
M’encanta quan no funciona, m’imagino a tot déu putejat provant una vegada rere l’altra d’entrar al propi blog. La catosfera no seria el mateix sense aquests petits detalls.

M’estic desviant. Deia que la realització d’aquests dos últims pots dels que us parlava (a part de donar-me idees per uns quants més que aniran arribant quan sigui el moment) em va obligar a recuperar els meus records catosfèrics, i sense voler vaig afrontar la realitat actual d’aquests. Podríem dir que, com és natural, les arrugues, el xoc temporal, és molt més dur en els blogs clàssics (o simplement en aquells que tenen més de dos anys de vida) que en els cadàvers catosfèrics que algun dia van deixar d’existir.

Un blog abandonat tendeix a desaparèixer sense deixar massa rastre: o bé desapareixen completament o bé queden colgats entre l’allau catosfèric creixent que vivim des de fa ja força temps. A mode d’exemple, pensem primer en alguns blogs coneguts i ara desapareguts:

– penseu en la famosa Mek (enllaç), que simplement va deixar d’actualitzar.

– en el conegut, en el seu moment, Gilead, terra de pistolers. L’últim blog a melindro.com ja ha desaparegut, però aquí en teniu els seus inicis (enllaç).

– o en gent menys coneguda però extremadament longeva, com l’aphönic (enllaç)

– Velis Nolis (enllaç)

– Suntorytime (enllaç)

– Ninotchka (enllaç)

– Diària (enllaç)

– Mig bloc (enllaç)

– o fins i tot en el molt conegut ‘cançoner de la Lola’ (enllaç), que ja podríem incloure en el següent grup, per què fa un mes que torna a escriure. Però el que vull denotar és que ningú l’ha trobat a faltar, i que ara ningu se n’ha adonat, que hi torna a ser.

Aquests desapareixen i ningú els recorda. Però per contra, un blog amb ampli recorregut que s’arrossega pot arribar a ser com un cadàver exhumat posat al mig de la Plaça Major. Ja vam parlar dels dos cadàvers més aparatosos (i segurament més pudents) que corren per la catosfera, però la llista real seria pràcticament inabastable. L’observació m’indica que la vida útil d’un blog, segons la seva concepció de neixament, rondaria el parell d’anys. Com amb tot, això no és una veritat absoluta, i podríem segur trobar honroses excepcions, blogs que mantenen el tipus, la dignitat i el nivell durant dos, tres, quatre anys i els que faci falta, però la tendència natural dels blogs seria néixer, créixer, i passat un temps no massa llarg, simplement desaparèixer.
N’anomenarem uns quants, d’aquests que allarguen el temps just abans de desaparèixer:

– Realitats i miratges (enllaç), que va passar molt temps inactiu i ara torna a funcionar.

– L’Intensity (enllaç) o la criatura que ens va arribar a horroritzar quan es comprava un ipod nou cada cap de setmana.

– La mítica leanan (enllaç, enllaç) que vagareja sense cap mena de rumb.

– La Joanaina (enllaç), que en el seu últim post de fa dos mesos ens assegura que és viva i per això encara no la donem per morta.

– En Litus (enllaç), que des de la seva trobada amb dues línies seves publicades (i no per ell) no ha tornat a ser el que potser havia estat.

– Lmewmon (enllaç), o el nom impronunciable que es mor una mica més a cada post.

– Flaneuse (enllaç), activa, però oblidada.

– Iósódéu (enllaç), un dels exemples més clars de "vull deixar el blog i no sé com fer-ho".

– La barra d’en temple (enllaç), o aquell que ja ha arribat a contestar un meme contra pròpia voluntat.

I paro ja, que sinó no acabaria mai. La catosfera és plena de fantasmes que vagaregen pel ciberespai. Quin és el factor doncs que fa que un blog que ja hauria d’haver esgotat el seu cicle vital es continuï arrossegant, mostrant el seu cos putrefacte a qui es vulgui dignar a dirigir-li la mirada?

Jo tinc una teoria, tot i que sigui segurament vàlida només per alguns casos. Inèrcia. S’escriu el blog perquè ja no es recorda com és no fer-ho, per simple costum. Com qui acaba cada nit al llit amb l’adonis que imperceptiblement s’ha convertit en un pobre calb panxut.

[@more@]



Quant a mibanyes

La Catosfera existeix. Jo en sóc la prova.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

7 comentaris a l'entrada: els cicles i la longevitat absurda

  1. Lo de “fantasma” i “calb panxut” t’ho puc perdonar, el que és absolutament imperdonable és que no hagis posat a la teva llista de finats el mític TdQ: (http://trosdequoniam.blogspot.com) el qual, segons la teva encertada mitjana, va durar just 2 anys. ENTRELLUM està a punt de celebrar el seu segon aniversari… Què passarà? Qui lo sa….

  2. Pere diu:

    Molt bé, Laia, gairebé m’has enganxat. En el meu cas gairebé, gairebé tens raó. Sóc conscient que Iósódéu fa temps que ha acomplert el seu cicle, i fa una bona colla de temps que intento redreçar-ne infructuosament el rumb. Infructuosament? Bé, potser no tant. Algú tan observadora i estudiosa de la catosfera hauria d’haver notat en què s’han convertit els meus intents de reflotar el blog, m’agrada pensar que el meu estil és suficientment reconeixible allà on vaig.

    Potser no enterro Iósódéu per simple inèrcia, o potser simplement perquè tinc el domini pagat per un temps més. Potser m’enganyo pensant que només m’ho he de proposar, recuperar el meu blog, però realment crec que quan hi posi una mica de ganes (que en tinc, tot i que massa latents) Iósódéu pot tornar a ser un blog fantàstic, i quan això passi no m’agradaria veure un forat de varis mesos sense posts, als arxius.

  3. leanan diu:

    1. mola, l’adjectiu “mítica”

    2. o sigui que, siusplau, senyor tdq, el “mític” me l’ha atorgat a mi, no se’l faci seu

    3. benvolguda laia ibànyez, li he escrit diferents comentaris abans d’escriure el definitiu (aquest), però, sincerament, no em veig amb la necessitat de defensar la leanan i els motius del seu blog, o sigui que ho deixarem aquí i em limito a fer acte de presència

  4. Toni, no penso parlar de tots i cada un dels teus blogs en tots i cada un dels meus posts, espero que ho entenguis. Per cert, no m’havia parat a mirar la longevitat del TdQ, però m’alegra veure que s’ajusta a la meva conjectura.

    Leanan, m’hauria agradat veure els teus altres comentaris, però bé, “hola!”.

    Pere, resulta interessant veure la confiança que tens en tu mateix. De fet, resulta tan interessant que et proposo un repte. Si creus que et seria tan senzill retornar l’antic esplendor al teu blog, et repto a fer-ho. Tens fins a final d’any per tornar el teu cadàver a la vida, i et dono una mica més de temps, tot un mes més, per reflotar-lo del tot. Un repte en dos passos, acceptes, Pere? Et veus capaç de reviure Iósódéu?

  5. Pere diu:

    (ets una puta)
    (una puta llesta, però una puta)

  6. Gràcies, Pere. Ho entendré com un sí.
    Aquesta tarda ho fem públic i ho deixem tot ben bonic, d’acord?

  7. lmewmon diu:

    impronunciable?

    esternocleidomastoideo si que és impronunciable!!

Els comentaris estan tancats.