no llegeixis aquest post

Si mai us passa pel cap insinuar que un determinat blog no us agrada, més val que us prepareu per sentir unes quantes vegades la frase recurrent de la qual avui us vull parlar.

"Si no t’agrada no ho llegeixis."

Just així, amb el punt final. Una vegada apareix aquesta frase a la conversa/discussió ja podeu plegar veles i anar, juntament amb els vostres raonaments i bona part de la vostra dignitat cap a un raconet discret a plorar la vostra humiliació. Estic plenament convençuda que bona part de la culpa de per què la crítica, sobretot la constructiva, és tan difícil de trobar a la catosfera la té aquesta frase.

Pots estar desenmascarant un/a farsant, un/a xenòfob/a, un/a imbècil integral, un/a masclista, un/a homòfob/a, un/a ignorant, un/a nen/a que juga a ser gran, un/a filoterrorista, un/a bleda, un/a friqui, un/a psicòpata, un engany o un cadàver, no importa, perquè sempre sortirà algú (no sempre l’autor del blog criticat) dient-te "Si no t’agrada no ho llegeixis". I punt. Adéu, fi de la discussió i dels raonaments.

Salvant les distàncies, bona part dels blogs poden ser comparables a una conversa a crits en un bar ple de gent amb els seus amics. Entres tranquil·la amb el teu cafè amb llet i vas agafant converses al vol, que t’arriben indiscriminadament. La majoria de converses que t’arriben seran agradables, la gent va allà a passar-ho bé, però de tant en tant et trobaràs amb coses que poden resultar bastant desagradables, fins i tot que posen de mala llet.
I així és que el company de barra es pot despenjar proclamant que el que fa ETA és una lluita armada envejable (enllaç).
Un que està al billar pot començar a defensar a crits que la millor solució a la sequera són les deportacions (enllaç).
El de més enllà, després d’una bona estona mirant-se atentament l’entrecuix, comença a creure’s Nietszche (enllaç) o Churchill (enllaç).
Ara n’entra un, i abans no te n’adonis ja t’ha clavat un haiku a traïció i ha fotut el camp per on havia arribat (enllaç).
O els pares de la criatura odiosa que no para d’anar amunt i avall donant pel cul a tothom mentre els seus adorables pares ho documenten sense perdre’n detall (enllaç). Ara puc dir que comparteixo completament la joia que representa ser mare, però això no és amor, és un acte de crueltat extrema del qual ja parlaré en un altre moment de manera ben extensa.

I en definitiva passa que tot va bé mentre calleu i escolteu els seus crits indiscriminats, però quan alceu la veu per desenmascarar aquests indesitjables faltarà poc perquè algú us digui que si no us agrada el que sentiu què feu escoltant-ho.

Els mitjans escrits han desenvolupat durant segles mecanismes d’autocontrol. Potser massa autocontrol, dictat per poders que ara no venen al cas. Però la xarxa social, l’internet 2.0, els blogs, són un espai tan indefinit, tan immadur (encara) que ningú és capaç de trencar una llança a favor ja no de cap mena de censura, sinó de la simple llibertat de crítica.

Mentrestant, apareixeran crits. I podeu callar i mirar cap una altra banda, voltant només per aquells blogs on podeu llegir allò que us agrada. Però mentrestant al del costat s’hi continuaran fent comentaris masclistes, o es continuarà dient que els mariques de merda són uns malalts, o s’enaltiran les virtuts del terrorisme, o s’hi estarà traumatitzant un nen, o l’imbècil de la classe continuarà fent-se l’erudit i el nen guai, o…

Però clar, què feu llegint-ho?



Quant a mibanyes

La Catosfera existeix. Jo en sóc la prova.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 comentaris a l'entrada: no llegeixis aquest post

  1. Pere diu:

    Hola Laia,
    Després d’haver deixat passar un temps prudencial, i veient que sembla ben bé que vas de debó altra vegada, vinc aquí per reclamar el que és meu.
    Vas perdre.
    Em deus un post.

  2. skorbuto diu:

    Com sempre és molt possible que la gent faci servir una expressió encunyada en favor de la llibertat precissament en sentit contrari. La frase a la que fas referència tenia un sentit alliberador, no ets obligat a llegir allò que no t’agrada, però hi ha gent que el fa servior per defensar-se de qualsevol crítica, com ben dius.

    És la mateixa situació que, quan algú està jutjant moralment a un altre i li recrimines el seu comportament amb “no tens dret a jutjar-lo” que et responen amb “Tu tampoc no em pots jutjar a mi” sense atendre que el que li dius es que no pots jutjar ningú sense saber tot el que ha passat.

    A la fi, la llibertat en mans dels enemics de la llibertat és un arma molt perillosa

  3. mai9 diu:

    només volia dir que ni tinc amics hàmsters ni problemes sexuals.

    (sóc nou a internet i no he sabut trobar es teu email per fer-te semblant confessió)

  4. És la frase pivot que fa servir el que s’ha quedat sense arguments per debatre les veritats dels comentaristes crítics.
    Per cert, no veig què fa referència a Churchill.
    I un altre per cert, el video de la sonata de Chopin és una amenaça?

Els comentaris estan tancats.