repte 1 – roi r marphille viu sense pings

En el meu tercer post (enllaç), el passat 19 de Novembre, el company blogaire Roi R. Marphille (enllaç), després de posar en dubte la meva idea que un blog no té raó de ser ni podria existir com a tal sense pings, va acceptar el que és el primer (i de moment, únic) repte que he llançat. Aquest repte consistia en intentar mantenir un blog (enllaç) sense fer pings.

En primer lloc, crec que és obligat agrair a en Roi que acceptés el repte, així com la manera seriosa i rigurosa com se l’ha pres en tot moment.
Gràcies, Roi, has sabut jugar prou bé al joc proposat.

Una vegada creat el blog, vaig instal·lar-hi un comptador de visites per tal de poder-ne fer un seguiment el més acurat possible. El registre de les visites comptabilitzades al blog sense pings, per tal de poder establir una comparació adequada, s’han complementat amb dos registres paral·lels. Per una banda, les visites registrades al meu propi blog, i per una altra, fent ús del comptador públic que ell mateix ens facilita (enllaç), les visites registrades al blog original d’en Roi que, com el meu, sí que fa pings.

Però, evidentment, un blog no són només les seves visites. Un blog és constància, un blog és reciprocitat, interactivitat, un blog és comunitat.

És precisament en aquest primer factor on en Roi obté la seva primera victòria. Després de dues setmanes, en Roi continua actualitzant el seu blog sense pings, continua obert i té publicats deu articles en aquests quinze dies. Val que els posts són videos del youtube amb un petit comentari, però això ja és més del que fa bona part de la catosfera, i no són els continguts, el que hem d’analitzar. Com deia, quinze dies, onze entrades i trenta-quatre comentaris. Un bagatge gens dolent, gens dolent.
En el mateix període de temps, el mètode ibànyes acumula set articles i quaranta-tres comentaris, i l’altre blog d’en Roi dos articles amb onze comentaris (amb un post in extremis, que se m’hauria passat per alt de no ser del ping a catapings).
El primer que em crida l’atenció en aquest punt és que ben pocs comentaristes (per no dir cap, a part de mi) de sensepings no eren ja comentaristes de l’altre blog d’en Roi. I això em porta a fer una primera reflexió. Realment, en Roi ha demostrat que l’existència d’un blog sense pings és possible, però pel que sembla, si en aquest blog hi vols tenir amics, els has de tenir fets amb anterioritat.
En Roi presumia del gran ventall de possibilitats que hi ha, més enllà dels pings, per atreure gent al nostre blog. Però a l’hora de la veritat els milers d’alternatives semblen reduir-se a anar a implorar clics als amics. Bé, no és una estratègia que s’hagi de menystenir. Es podria fins i tot batejar. "Tècnica Blogaire ‘Jo, els amics, ja me’ls porto de casa’".

Especial atenció mereixen les visites, termòmetre final del dinamisme d’un blog. En la gràfica següent es representen les impressions de pàgina diàries pels tres blogs analitzats. S’observa clarament que en Roi té una clientela fidel, tot i que bastant minsa, que en la meitat dels dies de l’estudi fins i tot es veu superada per l’activitat al sensepings. L’activitat del sensepings (tot i que més fluctuant) es manté, amb una mitjana de 30 impressions diàries, per sobre de l’altre blog d’en Roi, que en rep unes 22.

Resulta en aquest punt interessant la comparació amb el meu blog. El mètode ibànyes no té una ‘clientela’ fidel, tot i mantenir-se amb una mitjana de 83 impressions de pàgina, les visites es concentren als dies que segueixen els posts. Ves que no hi tinguin alguna cosa a veure els pings.

Fent una anàlisi de les visites acumulades, es veu que el sensepings té un creixement bastant constant, tot i que en els últims punts sembla marcar una certa tendència a la saturació, cosa que indicaria l’assoliment d’un creixement 0 en un futur proper. Per contra, l’altre blog d’en Roi manté el seu creixement constant, cosa que seria indicadora d’una situació estable, en la qual no arriben nous lectors però tampoc se’n perden. Per contra, el mètode ibànyes té una tendència al creixement més marcada, i sense símptomes de saturació, sinó tot al contrari.

Cal, arribats a aquest punt, remarcar un factor que considero d’importància. I és que, tot i que les meves pròpies visites no es comptabilitzen, ni al sensepings ni al mètode, les d’en Roi sí sumen, com a mínim al sensepings (tot i que tot sembla apuntar que també és així al seu altre blog).
Això em porta a parar especial interès en dos aparells en concret, ja que els dos solets acumulen la gens menyspreable quantitat de 227 visites. Pràcticament el 60% del total de visites rebudes al sensepings. Impressionant, oi? El primer d’aquests ordinadors, acumula les visites durant les darreres hores del dia i l’hora de dinar, de manera que l’anomenarem "Roi 1" o "Roi casa", mentre que l’altre les acumula aproximadament de 9 a 20 hores, i desapareix el cap de setmana, de manera que l’anomenarem "Roi 2" o "Roi feina". Com veieu, el conjunt d’aquests ha arribat a concentrar el 75% de les visites del sensepings en un dia.
Gens malament, per algú que m’acusa de no tenir massa feina.

Així doncs, també amb el factor visites se li podria donar la raó a en Roi, ja que ell mateix s’ha encarregat de demostrar, fent la comparació dels seus dos blogs estudiats, que un blog sense pings pot superar les visites d’un blog amb pings. Si fos ell, que un blog on hi foto "youtubes de coses que m’agraden and that, buah!" (sic) generés més interès que el blog on allibero les meves pretensions literàries em faria pensar. Però no ho sóc. Tot i això, en determinats aspectes pot ser convenient tenir en compte el que diuen els mestres (enllaç).

Per acabar, les conclusions generals que extrec de l’experiment són les següents:

– Els pings no són imprescindibles per mantenir l’activitat en un blog, però calen una sèrie de requisits perquè això sigui així.

1. L’autor ha de formar part d’un grup previ, cosa que es coneix com "portar-se els amics de casa".
2. L’autor ha de tenir un llindar de satisfacció baix.
3. A l’autor no li ha d’importar fer-se de lector. De fet, per què perdre temps buscant lectors, si un mateix pot fer aquesta feina molt millor?
– Les motivacions per mantenir un blog són tan diverses com els seus autors. A partir d’ara inclouré entre elles "demostrar que jo tinc raó i tu no".

Felicitats, Roi. Pel que sembla, tu tenies raó i jo, no.

[@more@]



8s comentaris

fotolog extraviat

Si entre tot el que gira al voltant del fenòmen dels blogs n’haguéssim d’extreure una veritat universal, la més probable crec que seria que els fotologs són una merda. Cap altre element d’aquest món és capaç de condensar de manera tan pura tots i cada un dels elements que poden convertir un blog en despreciable. Per sort, de totes les seves qualitats, una de les més importants és l’endogàmia, i això fa que els fotologs rarament es facin notar si no els vas a buscar tu mateix.



Acostuma també a ser un fenòmen pràcticament estacional: un/a adolescent se sent atormentat/da per l’allau hormonal que li inunda el cos escalfant-li parts que amb prou feines coneixia. Un/a adolescent obre un fotolog i es posa en contacte amb d’altres individus en el seu mateix estat. Relacionat o no amb el darrer punt, un/a adolescent suca fins afartar-se, o ho intenta desesperadament. Finalment, un/a adolescent pot arribar a descobrir el sexe estable i poc temps després un/a adolescent abandona el fotolog.



Però ara m’haureu de disculpar, perquè involuntàriament estic parlant de fotologs, quan això seria un altre tema que, no ho dubteu, en parlaré en un futur proper. Avui continuo amb el sexe als blogs, i acabaré la setmana parlant d’un especímen en concret.



Tot plegat treu cap a la irrupció, ara fa pocs mesos, de fotolog.bloc.cat (bloc personal d’en Roc Sang) (enllaç). Donant un cop d’ull al seu perfil (enllaç) en Roc se’ns presenta com un pròfug de fotolog, d’on surt a causa de la censura de les imatges sexuals, cercant llibertat en altres ambients. Declara la seva intenció d’aconseguir una còpia el més fidel possible d’un autèntic fotolog. Jo una vegada, de petita, vaig intentar convertir un pinipon en una barbie, amb resultats inesperats. I inesperats són els resultats obtinguts pel nostre amic Roc.



En Roc, no ho oblidem, vol un fotolog, cosa que traduïda vindria a dir que en Roc vol una vagina on allotjar el penis que ofereix obertament. No en va, aquest va ser un dels exemples del meu últim post (enllaç). En Roc, dèiem, vol follar, però el que ja no queda tan clar és si l’estratègia escollida és la més adequada: si us he de ser sincera, com a dona, no em veig sentint atracció, ni carnal ni emocional per algú que omple el seu blog d’imatges de dones despullades. I per acabar-ho d’adobar, no em crea interès per l’escrit que acompanya els pits.



I no és per restar mèrits gratuïtament, perquè en Roc tampoc escriu malament, tot al contrari. En aquest aspecte, podria servir de model per dos estudis diferents: el primer, per demostrar que tardar cinc anys a aprovar el batxillerat (enllaç) pot no voler dir res (tot i que posar determinades fotos sí que pot arribar a significar alguna cosa); el segon, per demostrar que el llenguatge fotolog és culpa precisament del mitjà, ja que una vegada extreus els individus de l’entorn d’influència ‘fotolog’, aquests es manifesten capaços d’escriure amb ofici i de manera fins i tot interessant.



Però si bé en Roc pot saber escriure, la manera com utilitza aquesta capacitat ja és una altra cosa.



Ja al primer post (enllaç) ens deixa una bona mostra del què serà el seu estil inconfusible, ple de raonaments mal construits i estructures lògiques tremoloses. Presentar-se com un emigrant de fotolog a qui li han tancat el flog a causa d’unes imatges considerades inadequades, mostrant la seva indignació, però veient els avantatges del canvi fet, arriba a despertar simpatia. Si dues línies més endavant ens confessa que no és cert, però que podria passar, el sentiment de simpatia fàcilment pot convertir-se en el contrari.



Des de llavors, els canvis són mínims. Continua volent lligar amb fotos de pits (enllaç) (ep, atenció! aquí cal que faci una menció especial a la frase "Mossa, que els collons em fan bossa", que en el post anterior vaig estar a punt d’escriure, però vaig descartar-ho en pensar que ningú hauria gosat vendre’s així… i la memòria em va traïr, ja ho veieu). Continua tenint problemes amb les argumentacions (enllaç), on sembla no adonar-se que si vols semblar neutral en un assumpte, no n’hi ha prou dient que ja diràs què penses del tema en un altre moment: també cal abstenir-se d’atacar una (i només una) de les parts en conflicte (apunt! aviat parlaré dels blogs o blocs). I continua tenint problemes lògics (enllaç).



Però al cap i la fi, en Roc és entranyable. En Roc fa amics, és catosfèric. I no ho dubto gens, en Roc acabarà sucant amb una blogaire de pits ben formosos i turgents. Blogaire que, per descomptat, no seré jo.



Visca la sexosfera…?[@more@]



9s comentaris

el sexe als blogs (2 de 2)

L’expressió "l’home és un animal social" ha omplert la boca de multitud d’educadors i il·luminats de diversos tipus i motivacions al llarg dels darrers quaranta anys. Però què s’amaga, rere aquesta frase tan elegant? Ja us ho dic ara: "L’home vol follar". Ni més ni menys que això.

La busca de sexe, una vegada les diverses morals monoteistes es van imposar sobre la pràctica totalitat de la humanitat (fent lleugerament incòmoda la fornicació compulsiva sense excusa ni motiu), va portar al naixement de les tabernes. I des de llavors, tot rodat. Bars, pubs i discoteques. I Montjuïc.

El problema ve quan deixes de ser un animal social, quan et tanques al teu món i en surts el just per comprar tabac o perquè la mama et faci el dinar. Si no et socialitzes tal i com manen les escriptures, com folles?

Fa uns anys, el panorama de milers d’onanistes crònics catalans es va clarificar. Algú va escriure el seu primer post al primer blog català (sí, val, val, quan encara ningú sabia què era un blog i bla-bla-bla…). I endevineu què hi va escriure? Exacte. "Ei, nenes, aquí em teniu! I n’hi ha per totes!" La resposta, tal com era d’esperar, va ser nul·la, però ni aquest blogaire primògenit ni els que el van seguir van desistir.

La composició de la catosfera ha anat variant moltíssim, al llarg dels anys, però l’escola dels blogaires que busquen sucar s’ha mantingut en tot moment al peu del canó. Des de clàssics entranyables que amb el pas dels anys no han encara après a camuflar entre la lírica les peticions de sexe (enllaç), passant per il·lustres de la flaccidesa compositiva (el clàssic ‘Diària’, ja desaparegut), el nostre ja conegut glamurós (enllaç), o postadolescents sense filtre seleccionador que dirigeixi els seus esforços (enllaç).

Últimament, cal destacar un gran element que va arribar una miqueta desorientat a aquest món, però que amb poques setmanes ha aconseguit fer-se ja un nom propi entre els artistes de la pesca bloguística (enllaç).

Com algú digué ja fa molt, el sexe mou muntanyes, i no estaria de més anomenar alguns fenòmens comunals que provenen d’aquest instint bàsic. Sembla que, sense ser-ne del tot conscients, es produeixen cercles d’amistats bloggers que esdevenen cercles on tots els integrants han tingut la seva oportunitat de sucar (exemple). D’aquesta manera, es pot arribar a afirmar que sí, que els blogs alegren les zones baixes. De manera relativament fàcil. Però, com en la vida real, només si un ho busca.

I amb això acabo, per ara, amb un tema inacabable: els exemples de sexe als blogs són molts, i de ben segur que us puc anar degustant amb alguns d’ells de tan en tan.

[@more@]



4s comentaris

el sexe als blogs (1 de 2)

Sexe, sexe, sexe, sexe, sexe! Ho vaig apuntar a l’últim post: el sexe és cosa de tots. Només cal mirar arreu. A més, internet és el paradís del sexe, i tant per tant, no podia faltar el sexe als blogs. Avui parlaré dels blogs on se’n parla exclusivament.

Comencem per l’ineludible, el pare (o mare) de tots els blogs de sexe en català. El Diari Vermell (enllaç) és una fita de la qual s’ha de parlar quan en un futur es parli de l’evolució dels blogs en català. La seva aparició va causar un terrabastall a la catosfera, una guerra creuada de visites i comentaris que intentaven saber qui n’era l’autor o autora, la desaparició de part de l’estructura de catapings i un èxit difícil d’interpretar, i segurament impossible de tornar a assolir.

A què es va deure l’empenta del Diari Vermell? Sens dubte a què va ser, simplement, el primer. Som així: va ser la novetat, i la novetat parlava de sexe.
I com adolescents que acaben de tenir la seva primera erecció, o que han notat per primera vegada aquella escalforeta a l’entrecuix, mitja catosfera es va abocar a refregar-se a la capçalera vermella, tot i el risc més que evident de sentir-se enganyats al cap de poc temps. No, tampoc hauríem de restar importància a la sempre interessant idea que darrere els orgasmes d’una dona hi hagi un home escrivint. Interessant interpretació de l’ésser humà en general.

Però els èxits són fugissers i El Diari Vermell va desaparèixer i morir d’èxit amb només 26 posts publicats. Desaparèixer? No del tot, el seu últim post encara rep regularment alguna petició de sexe gratuït, com si una vulgar pàgina de contactes es tractés. Molt més tard va reaparèixer de nou, en un nou servidor, amb altes aspiracions però passant sense pena ni glòria (enllaç)… la seva nova ubicació potser delata el possible autor o la possible còpia. No m’ho feu dir, ni me l’he llegit i no en vull treure conclusions.
I ara que ni que sigui colateralment he anomenat Déu vos Guard (enllaç), potser algun dia hauria d’aprofundir en com un blog simpàtic i tirant a kumba s’ha pogut convertir de manera imperceptible en la més gran pàgina de contactes pels adolescents i preadolescents catalans.

Des de la fi del Diari Vermell, els blogs de sexe apareixen sense fer grans estrèpits, i moren igual. Amb una única excepció: Mireia (enllaç), un blog mediocre que va saber jugar a la perfecció amb els dubtes sobre l’autoria, i que d’aquesta manera, i amb un cert amaniment més enllà del sexe, que permetia a la gent seriosa posar-se calents a la feina sense un gran sentiment de culpabilitat, va aconseguir un cert renom. També ha mort, i diuen que en fan un llibre, que els hi vagi bé.

A part d’aquesta excepció, la resta de blogs sexuals conviuen en una certa normalitat (cosa que realment fa falta per no pensar que som ni obsessos sexuals ni reprimits contranatura). Són molts els blogs de sexe actius actualment. A mode de tast: el meu sexe (enllaç), blog d’un noi gai que explica amb tot detall i realitat la seva vida sexual, de manera més que explícita; la cuca al cau (enllaç), amb un cert to eròtic diferenciador; la trempera matinera (enllaç), amb tot un desplegament multimèdia de polles i conys, de consum ràpid.
Certament, l’existència de blogs sexuals no és altra que l’existència mateixa de la humanitat… però ei, què passa quan blogs no sexuals parlen de sexe? Quines són les motivacions? Es lliga als blogs? Algú folla, aquí?

Parlem-ne demà, a la segona part de ‘el sexe als blogs’.

(i, si ho trobeu adient, gaudiu amb els enllaços).

[@more@]

4s comentaris

l’ego i el glamur

He parlat ja de moltes de les generalitats que implica el món dels blogs, i en continuaré parlant, però avui vull començar a parlar dels blogs en si mateixos. Ho començaré amb una simple excusa: l’ego.
 
Els blogs són com les persones, però de manera exagerada. Si algú en la realitat es creu el que no és (clar està, més del que és en realitat), no ho acostumaria a dir en veu alta. En canvi, en un blog, un pot dir el que vulgui i com vulgui. Així doncs, les parts més ombrívoles dels caràcters sorgeixen a la llum. Sense ningú que les pugui aturar.
 
Avui començarem amb un exemple ben senzill: Vida i reflexions d’un arqueòleg glamurós.
 
Deixeu que s’autopresenti (foto): en glamurós és un ésser inquiet (exemple 1) al que li agrada preguntar però no veure’s rebaixat, és un ésser del seu temps (exemple 2, exemple 3), i sobretot sobretot, és homosexual i vol lligar (exemple 4).
 
En glamurós és, en tota regla, un blogaire amb un ego com una casa de pagès (d’ara en endavant, BECp). Un BECp no entén de blogs, ell és el blog, i aquesta és la seva filosofia. Si necessita lligar, parla de sexe al blog; si necessita autoestima, fica una enquesta al blog; si necessita autocomplaure’s amb ell i les seves idees, escriu un post al blog on ho exposa sense cap argument sòlid (exemple 5).
 
Anem per parts. El primer que ens pot cridar l’atenció d’aquest blog és el seu títol, en el qual el seu autor se’ns defineix de manera simple, a la vegada que profunda, amb només dues paraules. Si bé el glamour del glamurós tendeix a ser un acte de fe, més que un misteri, la segona part no és menys pomposa: arqueòleg. Els arqueòlegs molen, i molen molt. Però un arqueòleg és algú que, com a mínim, té un mínim respecte i que coneix el passat (però sempre tenint en compte el present). I ara tornem a l’exemple 3. Aquí queda bastant retratada la seva vessant respectuosa i oberta, però el més preocupant és que aquesta manca de respecte es trasllada també a la consideració que té dels seus lectors.
Tornem per això a l’exemple 1: en glamurós es pregunta per què no li comenten el 96% dels visitants. Les possibles respostes són:
 
Crec que no tinc el nivell intel·lectual per poder participar en un blog d’una profunditat cultural tan elevada. (Meeec!! el 96% dels seus lectors és curt)
Em fa vergonya donar la meva opinió en públic, encara que sigui de forma anònima. (Meeec!! el 96% dels seus lectors és tonto)
Jo en realitat he vingut a parar a aquesta pàgina buscant al google quelcom que no tenia res a veure amb el contingut del blog i ara mateix marxo. (Meeec!! el 96% dels seus lectors no sap què cony fot al món però li llegeix els posts)
Ah… pero… ¿es poden deixar comentaris? ¿i es gratis? ¿i no t’has de registrar ni res? Haver-ho dit! (Meeec!! el 96% dels seus lectors torna a ser tonto i a més continua perdut a internet)
Ej ke yo de ejcribil nu zé. (Meeec!! el 96% dels seus lectors és analfabet)
Jo, si no és cobrant, no moc una pestanya. (Meeec!! el 96% dels seus lectors són uns pesseteros)
 
Crec que no cal dir més sobre aquest tema: només donar el meu més sentit suport al comentarista que va tenir la bondat de fer notar a l’autor que falta almenys una opció ("Crec que no tens el nivell intel·lectual per a escriure un blog (o el que siga…) d’una profunditat cultural tan elevada.").
 
Però parlem ara d’aquella part que tot ego necessita per sentir-se ego: el sexe. En glamurós és com tothom, tots en necessitem, tot i que no tothom en fa bandera, públicament i on el pot llegir tothom. Ep… però… del tema sexe als blogs crec que n’haurem de parlar un altre dia.
 
(Nota final: no em veia capaç de fer el post d’avui sense fer referència al nickname "glamboy69", però em sento orgullosa d’haver-ne sortit victoriosa.)
 
En el pròxim post, i abarcant de nou la generalitat de la catosfera, l’usuari i les aspiracions sexuals.

[@more@]

14s comentaris

els índexs de la catosfera

No hi ha dubte que l’explosió dels blogs catalans com a comunitat va tenir un clar i senzill principi: bitàcoles.net.

Tot i arribar amb molt retard respecte als blogs en anglès, bitàcoles va ser una fita important, i juntament amb algunes casualitats i quatre arreplegats, es va començar una imparable difusió de l’invent. Això va permetre no només la dinamització del limitat grup de blogs en català, sinó la nucleació d’aquest grup, l’establiment d’una comunitat que amb el temps i una miqueta de maduració acabaria donant a llum el que ara anomenem catosfera.

Va ser precisament la popularització creixent dels blogs els que va acabar constituint el primer problema greu per bitàcoles. Un cert aposentament en un camp que evolucionava a gran velocitat, i el descobriment dels blogs per part dels spamejadors el van convertir en un lloc pràcticament inservible. En aquest escenari, de ple auge dels blogs i plena decadència de bitàcoles, l’aparició de catapings va ser una alegria immensa. Dinamitzaria els blogs i faria espavilar a bitàcoles. Perfecte.

I inicialment així va ser. Els problemes d’spam es van solucionar, tot i haver de demanar ajuda als usuaris (que està molt bé, però per alguna cosa hi ha una empresa rere la web); i tant per part de bitàcoles com per part de catapings es van engegar interessants vies de dinamitzar el panorama catosfèric (notícies, entrevistes, blogs preferits, rànquings variats…).

Un miratge.

Diverses polèmiques innecessàries i artificials van enterrar els rànquings i el feedback de catapings, i les altres novetats es van congelar… i així resten. Només cal veure des de quan no s’actualitzen les notícies. D’altra banda, res del que es va iniciar es va arribar a concretar, de manera que així arribem a la situació actual, amb dues pàgines que continuen amb els mateixos principis amb els quals van néixer, i que vaguen sense rumb en una mena de llimb catosfèric immòbil.

Primer bitàcoles i després catapings tenen un mèrit enorme en quant a la creació del que ara alguns anomenen gran exitosa catosfera (i jo mai m’atreviria a ser tant optimista). Però tot el mèrit que un dia van aconseguir, s’ha fos en el no res per deixadesa i poc interès: els dos indexadors són a anys llum d’indexadors en altres idiomes, tant en disseny, com en servei, com a comunitat i algun dia o altre arribarà el moment que tampoc serveixin com a utilitat. Quin gran potencial desaprofitat!

Però no patiu, que per malament que pinti tot sempre poden sorgir coses més absurdes. La penúltima, catablocs, una mena de fals indexador de blogs al qual es pot enviar notificació d’actualització perquè la nostra nova entrada aparegui a la seva portada… i avisi a catapings i bitàcoles amb un ping. O sigui, un utilíssim servei per fer ping de pings. Ho enteneu? Jo tampoc. No parlem ja d’intents patètics de crear pàgines en comunitat com blogcat, on s’ofereixen un seguit de rànquings nefastos que es guien per la gent que clica a un link (que no funciona). En aquests dos casos, el determinisme darwinià ha fet la seva feina, i són llocs només freqüentats pels pingadors indiscriminats.

En definitiva, i no vull ser gaire pessimista, però si bé hi ha milers de blogs en català, els serveis que parlen sobre blogs en català són nefastos. Per no dir que algun frega el patetisme. No vull ser jo qui digui que la cosa no funciona, perquè no tinc manera d’arreglar-ho més que dir-ho; però sisplau, senyors, a veure si es posen les piles, que no estan a l’alçada.

[@more@]

Comentaris tancats a els índexs de la catosfera

viure sense pings

Un blog és, per sobre de tot i per molt que alguns no ho entenguin així, vocació d’interactivitat total.
 
I és per això que desplaço el tema dels indexadors de pings dels que us volia parlar avui per donar resposta a un dels comentaris al post anterior sobre l’existència i el ping.
 
En Roi (blog), un dels meus comentaristes més profusos fins el moment, ha expressat un cert dubte per una de les sentències en que parlava sobre el per què dels pings: existirien els blogaires sense els pings?
 
Ho vaig negar amb contundència ahir: una cosa és decidir no fer pings i intentar tenir un blog privat; i l’altra que els blogs (expressió de l’ego propi i de l’ànsia de ser conegut) no tinguin la necessitat de fer pings per ser blogs i per ser tot el que implica aquest nom, inclòs el sentit de comunitat.
 
Comunitat és visites, ja ens entenem. I visites són coneixença, i coneixença és ego. Això és un blog. Sinó de què serviria fer-ho en un lloc públic? fins i tot el sexe en públic ha de comptar amb la possibilitat de ser vist (i visitat) per a trobar-hi el sentit.
 
D’aquesta manera, Roi, et llanço un repte. Et regalo un blog. A partir d’ara pots escriure el que vulguis i com vulguis a sensepings.blogspot.com, amb l’única condició de no fer pings absolutament enlloc. Comences amb zero visites, i per descomptat, analitzaré la teva evolució. Es tracta de demostrar-me que no tinc raó.
 
Comptes, això sí, amb l’anomenada que et pugui donar jo parlant sobre el nostre experiment al meu mètode, que ja és alguna cosa per començar.
 
Així que, apreciat Roi, sisplau posa’t en contacte amb mi al correu per a que et passi les claus del teu nou repte bloguístic.

[@more@]

9s comentaris

l’existència i el ping

Un dels temes inexcusables a l’hora de parlar de blogs és el que avui tractarem amb l’importància que es mereix. Us parlaré d’allò sense el qual cap blog ni blogaire existiria: els pings.

En l’inici de la vida del blogaire catosfèric, de manera paral·lela a la del blogger genèric, hi ha dos punts crucials. El primer, la descoberta dels blogs i la facilitat de crear-ne un de propi. El segon, la primera vegada que se sent curiositat per la paraula "ping".

Pel què fa al primer punt, ja en vaig fer unes reflexions esquemàtiques al primer post, i com que és un tema tan interessant i que abarca aspectes tant diferents, ja tindré temps de tornar-hi més endavant. El segon tema acostuma a ser sovint injustament menystingut, com si fos un tema secundari, i fins i tot són estranyament comuns els blogs que en prescindeixen. El ping és el que, una vegada hem començat a explicar coses al món, fa que el món ens pugui trobar. Ep! que això no és cap mena de tonteria!

I en aquest fascinant context tecnològic, apareix un dels tipus de blogaires més odiats. Coneixen a la perfecció tots els llistats i directoris que existeixen, bé sigui en català, castellà o anglès, i no deixen passar l’ocasió de fer-s’hi notar a consciència. I sens dubte cal fer-ho més d’una vegada per post, que escriure un article per un sol ping, no val la pena.

Podriem discernir si tot es redueix a simple ego o a ànsia de visites desorbitades. Comunament trobem ambdues situacions a la vegada: recordem els començaments de Tros de Quòniam. Es va fer més famós pels pings desorbitats que feia que no pas pel contingut dels seus posts.

D’altres ho fan simplement per accident. Blocat, per exemple, notifica les actualitzacions de manera automàtica a catapings i bitàcoles, de manera que desenes de blogs poden fer ping a aquests llistats de manera mecànica, fins i tot amb desconeixement. Algun dia em dedicaré a buscar-los tots i dir-los que ni els reis són els pares ni totes les vistes les porta el nostre interessant contingut (exemple).

Finalment, he apuntat també l’existència del que anomeno tribu dels apínguics, la qual comprèn diverses subcategories que no són mútuament excloents (és a dir, un mateix apínguic pot pertànyer a diverses subcategories).

Hi ha els apínguics asocials, gent que té un blog però l’amaguen al món. Les seves motivacions poden ser diverses, però amb aquesta aparent autoexclusió o bé (es) menteixen, o bé no comprenen que els faria millor servei un fitxer de text allotjat còmodament al seu disc dur. Internet és internet i tot s’acaba trobant (exemple).

Els ignorants (no entendre de manera despectiva) simplement desconeixen de què parlem, han fet el primer pas de la descoberta catosfèrica però els resta fer el segon. El seu futur blogaire dependrà de la rapidesa amb què assoleixin aquest segon nivell, ja que en cas que un blog aïllat acaba sent bastant poc agraït pel nostre ego (exemple).

Els animals presocialitzats són aquells blogaires que obren el seu blog per una audiència ja preestablerta. És a dir, que es porten els amics de casa. En aquest cas, el ping és secundari, ja que tots els seus lectors o bé es troben als enllaços o bé es recluten per vies més directes. Aquests blogs acostumen a estar allotjats a blogger, i de mica en mica estan agafant un lloc predominant (exemple).

Una vegada introduïts en el concepte de ping i les seves implicacions, en el proper capítol us parlaré profusament d’aquests forats negres on van a parar els pings catosfèrics amb diversa sort. No us ho perdeu: catapings i bitàcoles, de com l’èxit es desvirtua.

[@more@]

4s comentaris

jo, l’egocentrisme i el blog

Jo, em dic Laia Ibànyes, i encara que no us ho acabeu de creure, tinc blog. Si heu notat un cert to d’ironia no us alarmeu: no aneu desencaminats.



He obert un blog, com tants milers de persones fan al dia. La diferència és que jo sé què és un blog. I això no és irònic, és trist. La massa parla dels blogs com a la lliberalització de l’internet, de la comunicació, del mòn! i no són més que tristes pàgines on escriure coses. I són tristes exactament per la mateixa raó per la qual existeixen: tothom hi pot dir el que vulgui amb total llibertat.



Diguem-ho clar. Un jove, una velleta, un maduret sense massa a fer, mira les notícies, llegeix el diari, escolta la ràdio; i sempre ha pensat que ell ho podria fer bastant millor, això d’explicar coses. I arriba el dia que en un mitjà on només pots mirar, li ensenyen que existeix una cosa meravellosa que es diu blog. Que hi pots parlar, que molta gent et llegirà, i que a més és gratuït.



Fantàstic! Qui no cauria en una publicitat com aquesta? Jo correria a l’ordinador a obrir un blog. Molo tant que no m’ho puc guardar per mi, tothom ho ha de veure. Amb quatre clics tindria el món als meus peus i podria mostrar, per fi, com en sé de la vida (exemple), com les poques coses que sé s’han de mostrar fent veure que són importants (exemple), com puc arribar a demostrar els meus sentiments (exemple), com la meva poesia és esplèndida (exemple), com sé fer riure (o plorar…) com ningú (exemple) i com penso més i millor que tothom qui em pugui arribar a llegir, sobretot si és d’un partit polític que no és el meu (exemple).



I és que això de defensar aferrissadament les idees polítiques està de moda, encara més que utilitzar els blogs de manera didàctica a l’escola (exemple). Però aquests temes tan increïblement interessants els tractarem en un altre capítol.



Mentrestant, tants blogs com neixen, moren. Perquè qui els ha obert no ha entés de què anava la cosa. Un blog és 90% egocentrisme si neix així, i quan l’ego veu que un blog no es converteix en el trampolí cap a la fama que volia que fos… prefereix abandonar abans d’adonar-se’n de la mediocritat del seu amo. Però de tots aquests clàssics ja en tindrem ocasió de parlar amb més detall.



Parlavem de la llibertat. Llibertat? i tant. Interès? cap. S’ha parlat moltes vegades sobre què són els blogs de primera, els blogs de segona i els blogs de tercera. Cap problema, sempre s’ha dit: si no vols veure’n uns, no els visitis, és així de senzill. Però què passa quan els de segona i els de tercera tapen als de primera? podem continuar pensant que tots ells poden coexistir? Lamentablement la llibertat promou la mediocritat.



I no seré jo qui vulgui eliminar la llibertat, ni promoure una mena d’eugenèsia bloguística des d’una postura més enllà del bé i el mal, la meva intenció és tan simple com desemmascarar la mediocritat, donant-li així oportunitat d’esmena. Aquesta és la meva fita a la catosfera, i aquest és el meu mètode.



Fins al pròxim post.

[@more@]

Comentaris tancats a jo, l’egocentrisme i el blog

primers passos: bon dia, catosfera.

M’hauria agradat començar la meva aventura catosfèrica amb una presentació personal, acompanyada segurament d’una declaració d’intencions i tot el que s’acostuma a fer "la primera" vegada, però les circustàncies del naixement d’aquest blog no ho permetran. Abans que res, em sento amb l’obligació (a la vegada que amb la necessitat) de compartir amb tots vosaltres l’allau de decisions que m’han abocat a activar metode.bloc.cat.



Escollir la que ha de ser la vostra llar catosfèrica no és una feina fàcil, així que espero que us siguin d’utilitat les indicacions següents:



Primerament vaig pensar en Blogger, però tot i ser el més fiable, comporta un problema important: amb ell no hi ha manera d’existir dins la catosfera. És com arribar nou a un col·legi i no tenir amics ni la possibilitat de fer-los, ja que no hi ha manera fàcil de personar-se dins de catapings.cat i bitacoles.com. L’única manera de ser algú és venir amb els amics ja fets, i jo no en tinc.



Després em van venir al cap els blocs de Vilaweb. Hi vaig pensar sobretot per allò de les imatges desagradables que retornen al cervell: és que són lletjos a matar. Però molt. I per arrodonir-ho, no es poden personalitzar prou com per arreglar-los. Per no dir que per estar dins de Vilaweb s’ha de pagar! Fora, no cal dir més.



Pensant pensant, diria que també existeix La Comunitat. Són una secta, fan por. Si us hi apropeu us agafaran. Que jo ho sé, que un familiar hi va caure i no li he tornat a veure més el blog! A part, el servei deixa molt a desitjar: no es pot estar tants anys sense actualitzar ni les plantilles.



Què més? Bloctum! Aquests són quasi-nous i s’agraeix que existeixin. De veritat. Llàstima que els pobres estiguin atacats constantment per allaus d’spam indiscriminat. I encara pitjor, s’hi allotgen desenes de nens amb profes simpàtics que els fan fer deures en un blog. Em nego a ser-ne còmplice.



I finalment, bloc.cat. Què n’he de dir? El clàssic lamevaweb de l’inici dels inicis, llar de l’època daurada de la catosfera. De quan un bloc encara servia com a  bloc i no com a propaganda política o com a exercici d’aeròbic per a ments mediocres. Però té un problema greu, sí, ho sabem: peta.



Blocat és… Blocat és com un gran pet que de tant en tant funciona; i crec que per a mi això serà una benedicció: que em provoquin em torna d’allò més sensual, diuen. A més a més, només creant-hi el bloc et sents del tot catosfèric. I això no sé si és bo o dolent, però sí aprofitable.



I aquí estic. Amb el meu mètode, el Mètode Ibànyes. Gràcies a mi tu també podràs ser un bon integrant de la catosfera. Ja me’n donaràs les gràcies.



Ens retrobem en el següent post: jo, l’egocentrisme i el bloc (amb exemples il·lustrats!).[@more@]

1 comentari